El Barça segueix ferm, tot i les crítiques desmesurades

El Barça ha deixat la lliga sentenciada. Després de la victòria de dissabte contra l’Atletico de Madrid, els de Valverde treuen ja 11 punts més l’average als de Simeone quan falten 7 jornades per disputar. Fa pinta que només es tracta d’esperar, per saber a quina jornada l’equip serà campió; i és que amb aquest avantatge, sembla pràcticament impossible que es pugui escapar el títol. Serà l’onzena lliga en 8 anys, el que demostra el clar domini del Barça en el futbol espanyol, ja que a banda de la lliga, l’equip blaugrana també aspira a aconseguir el proper mes de maig, la seva cinquena Copa del Rei consecutiva. El barcelonisme està tant acostumat a guanyar, que es dóna poc valor a aquest èxits quan, si ens parem a pensar, té molt mèrit i és molt difícil tenir aquesta regularitat durant tantes temporades.

El partit de dissabte contra l’Atlético, va estar jugat amb molt de cap per part del Barça, que va saber madurar el matx fins acabar imposant-se. Els de Valverde van ser els clars dominadors: per joc, per possessió i per ocasions. Tot i que l’empat a zero es va mantenir fins al minut 85, l’equip blaugrana havia fet prous mèrits per haver-se avançat en el marcador molt abans. Només la manca d’encert i un enorme Oblak van impedir que el partit quedés resolt ja a la primera part. És evident que l’expulsió de Diego Costa va dificultar les coses per l’Atlético, que tot i això va mostrar-se molt competitiu malgrat tenir un jugador menys durant 60 minuts. Però en general, el Barça va ser molt superior i la victòria del tot justa. Aquesta lectura que faig del partit però, no la comparteix força gent, tant aficionats com periodistes, que creuen que el Barça no va estar i bé i que va ser l’Atlético qui va dominar i merèixer obtenir un millor resultat. Doncs, francament no ho entenc. Al acabar el partit, mentre marxava del Camp Nou amb la impressió d’haver vist un bon Barça, llegia i escoltava comentaris lamentant que l’equip de Valverde s’havia limitat a guanyar a la contra, cedint la pilota a l’Atlético. No ho entenia i vaig anar a revisar les dades del partit a veure què deien. Per sort, els números són clars i crec que la meva impressió inicial, queda reforçada: possessió de pilota: 64% Barça, 36% Atlético. Rematades: 21 Barça, 9 Atlético. A porteria: 10 Barça, 2 Atlético. Passades totals: 718 Barça, 401 Atlético. Vaja, a mi em sembla que aquestes dades deixen bastant clar qui va tenir la iniciativa, el Barça. Que en el joc en estàtic li va costar a l’equip generar perill? Home doncs sí, tot i que va haver-hi ocasions. Que els gols, sobretot el segon, és a la contra? Doncs sí. Però, i què té de dolent? Està prohibit al Barça marcar a la contra? S’ha d’esperar a que la defensa rival estigui ben col·locada i ordenada per poder atacar? Es veu que és un crim sortir amb transicions ràpides. Increïble.

Avui Sergio Busquets, a una entrevista a The Guardian, ha explicat que actualment el Barça és capaç de jugar amb diferents sistemes. Se senten còmodes tant amb el 4-3-3 habitual, com també amb el 4-4-2. Poden fer tant joc de posició, com de transicions ràpides, però que la filosofia, amb algun matís, és la mateixa que la de fa ja moltes temporades enrere. Aquesta lectura que fa Busquets, és la que també faig jo, però es veu que molts no ho entenen, o no ho volen entendre. Suposo que en molts casos, més que una lectura purament futbolística, la crítica va per les persones. O no agrada Valverde, o no agrada Bartomeu, o no agrada cap dels dos. Si no, no ho entenc. Tots estarem d’acord que el Barça de Guardiola ha estat el millor que ha existit mai, però hem d’acceptar que ja és història i que aquell equip no tornarà. Per sort, han passat ja un munt de temporades i l’equip segueix en ple cicle guanyador, tot i que a alguns, que diuen ser culers, sembla que els molesti.

Sergi Ninou

Un crack, a tiro

(Artículo publicado en Mundo Deportivo)

Neymar y Griezmann tomaron la decisión de elegir a otros clubs en lugar del Barça. Es muy respetable. Lo reprochable es que no fueron de cara, engañaron a sus dirigentes y utilizaron al club azulgrana para su provecho económico. Ahora se han dado cuenta de que se equivocaron y se están ofreciendo. Tienen claro que jugar al lado de Messi te hace mejor, te sitúa en la primera línea mediática, te hace disfrutar jugando y, sobre todo, te facilita la conquista de grandes títulos. Ahora es el Barça el que tiene la sartén por el mango y el que puede y debe imponer sus condiciones tras evaluar su idoneidad. El brasileño, que es diestro, ya no debería encajar. Se ha estancado, su precio superaría los 220 millones y su posición está muy bien cubierta con Dembélé y Coutinho . En cambio, el francés, que es zurdo y goleador, puede ser una buena incorporación. Su cláusula será de 120 millones, un precio ajustado teniendo en cuenta que quedó tercero en la última lista del Balón de oro tras ganar el Mundial con Francia y es un futbolista que llegaría hambriento de títulos. Griezmann puede jugar de nueve con movilidad o ser el tercer delantero que actúe por la derecha a pierna cambiada teniendo en cuenta que Messi , con el tiempo, irá retrasando su posición hacia el centro del campo. Eso sí, Antoine debería antes pedir perdón a la indulgente afición culé por su bochornoso documental y aceptar una importante rebaja de su actual sueldo para encajar en la escala salarial del vestuario culé. No hay tantos cracks en el mercado a un precio razonable.

Marçal Lorente

Imparable

(Artículo publicado en Mundo Deportivo)

El Barça alcanza la excelencia deportiva. El equipo de Valverde espera superar con un triplete el doblete de la temporada pasada. Es el único club que tiene al equipo de fútbol masculino y femenino en los cuartos de la Champions. Y ya se han conquistado las Copas del Rey en baloncesto, balonmano, fútbol sala y hockey patines. Y todos siguen optando a ganar sus respectivas ligas y Copas de Europa. Para la prensa internacional, este Barça está siendo una referencia mundial en todos los ámbitos. Si se ganase la Champions, el Barça sería, muy probablemente, el primer club deportivo en superar los 1000 millones de euros de ingresos. El contrato de los “title rights” del Espai Barça puede cerrarse con cifras de récord que sufragarán la mayor parte de las obras del Camp Nou y el nuevo Palau. La BBC entrevistó a Bartomeu para hablar de la dimensión global del club y su peculiar modo de propiedad. Un reportaje del Financial Times sobre la apuesta que el club está haciendo por la innovación y sus proyectos estratégicos fue una de las noticias más visitadas. Los Ángeles Times escribió sobre el modelo formativo y el éxito de la Masia. La apuesta del Barça por el fútbol femenino y la implicación de la Fundación en los problemas de inmigración es noticia en medios internacionales. El acertado fichaje de Pau Gasol para promocionar la marca Barça en EEUU ha sido destacado por la prensa norteamericana. Y todo esto sin renunciar a su identidad y su carga simbólica. El Barça es un trasatlántico que va dejando atrás a sus adversarios.

Marçal Lorente

 

 

Barça-Lió, la Champions en joc

El Barça juga demà un dels partits més transcendentals de la temporada. És un compromís de caixa o faixa. Demà no guanyarà la Champions però si la pot perdre i una eliminació prematura condicionaria en negatiu l’avaluació de la temporada. El Barça de Valverde està portant una trajectòria impecable però encara no ha guanyat res. Ara comença la fase decisiva en la que una relliscada  pot enviar a norris tota la feina feta. Demà han de confirmar que ha estat una bona fulla de ruta dosificar-se en molts partits í estalviar esforços per estar frescos per afrontar els partits decisius i el de demà n’és un. També és cert que aquest Barça de Valverde no ha fallat en els partits grans a excepció del daltabaix de Roma, un mal record que els jugadors blaugrana han de tenir molt present. A Europa l’excés de confiança, les desatencions defensives o la manca d’intensitat et penalitzen molt. I es que la Champions dels últims anys no l’ha guanyat el millor equip sinó el que millor ha sabut competir que és el que li ha faltat al Barça a la lliga de campions de les darreres edicions. Demà Els de Valverde tenen l’ocasió de demostrar que han aprés la lliçó per tornar a portar al Camp Nou “esa copa tan linda” que va prometre Messi a principi de temporada.

Marçal Lorente

Mourinho està desfasat

Entenc que la desastrosa situació que viu el Real Madrid faci que el madridisme estigui desesperat i vulgui una sacsejada immediata. Òbviament ja no pensant en aquesta temporada, que està del tot perduda, sinó de cara la propera, on caldrà fer molts canvis si es vol recuperar un rumb que ara mateix està ben desviat. És normal que des del club blanc vulguin fer fora a Solari, que sembla però que aguantarà fins diumenge a Valladolid, i ja dilluns seria destituït. Les conyetes i bromes que feia el tècnic argentí quan va accedir el càrrec han durat poc per cert. Deia que és normal que al Madrid no vulguin veure més a Solari a la banqueta després dels lamentables resultats que ha obtingut, i a més després que no hagi estat capaç de recuperar per la causa jugadors com Isco o Bale, que de ben segur estaran encantats si perden de vista a Solari. Entenc per tant, que es busqui un revulsiu pel que queda de temporada, i a poder ser que es comenci a treballar ja en la planificació de la propera. Fins aquí estic d’acord.

El que ja no em quadra, és en la tria de l’entrenador que ha de liderar aquest canvi. Ei, i que consti que ja s’ho faran, però entre el madridisme hi ha força unanimitat en considerar que José Mourinho és l’home; és l’indicat per asseure’s a la banqueta del Santiago Bernabéu. Mourinho els genera il·lusió. Doncs no sé ben bé per què. A no ser que el que busquin sigui mal joc i polèmiques a la sala de premsa, no em crec que algú pugui voler Mourinho pel seu valor futbolístic. Actualment, el portuguès és un entrenador desfasat, i si no, mireu el Manchester United. Ha estat marxar Mourinho i els resultats han començat a arribar. No dic que al Madrid no pugui millorar els números de Solari, cosa fàcil per cert, però aquest Mourinho ja no és el que va arribar a la casa blanca el 2010. En aquell moment, el club necessitava un antídot al Barça de Guardiola, i el joc brut de Mou era perfecte per mirar de fer front al millor equip que ha existit mai. Però ara? A qui ha de fer front? El que ha de fer és posar ordre a casa seva, sense mirar més enllà. Veurem què passa dilluns i si es confirma o no el retorn de José Mourinho. Una cosa tinc clara, si torna i segueix fent de les seves, ara, sense Guardiola, farà més pena que ràbia.

Sergi Ninou

Arthur, baixa en un moment clau de la temporada

Males notícies al Barça. Arthur Melo estarà entre 3 i 4 setmanes de baixa per una lesió muscular al bíceps femoral de la cama esquerra. La notícia arriba quan el migcampista brasiler s’havia consolidat com un dels fixos al mig del camp del Barça. Estem tots d’acord que el Barça juga millor quan Arthur és al camp, de manera que la seva baixa és a priori molt important i l’equip se’n pot ressentir força. El moment de la lesió no pot ser més inoportú, ja que el Barça, com sabem, es troba immers en un calendari frenètic, amb partits molt importants a les tres competicions. Arthur serà baixa pel retorn de l’equip a la Champions, el dia 19 a Lió, també pel partit al Bernabéu de tornada de semifinals de la Copa, i es perdrà diverses jornades claus de Lliga, entre elles la d’aquest diumenge a Bilbao o la del dia 23 a Sevilla.

Sens dubte és un contratemps important per Valverde, que ara haurà de donar més protagonisme a Arturo Vidal o Aleñà, a no ser que provi amb Coutinho d’interior. Ja sé que el brasiler és més davanter que migcampista, però veient el mal moment que viu a prop de l’àrea rival, potser és bona idea provar-lo més endarrerit a veure si així espavila. En qualsevol cas, la pausa i control d’Arthur no té la donarà cap dels tres jugadors que he esmentat, perquè Arthur és un perfil molt característic, diferent a la resta. Com deia, si hi havia un mal moment per lesionar-se era aquest, i és el que ha passat. Un nou repte a superar per Valverde i el seu equip, en una temporada sense treva.

Sergi Ninou

De Ligt val la pena

Matthijs de Ligt va boig per jugar al Barça. No és cap secret ni cap invenció meva. Ell mateix ho ha reconegut quan li han preguntat públicament. Al jove central de l’Ajax, de només 19 anys, sempre li ha agradat el Barça, però ara que el seu amic i company Frenkie de Jong, ha fitxat pel club blaugrana, encara té més ganes de venir.

Des de la direcció esportiva del Barça, De Ligt és un jugador que agrada. Normal, a qualsevol persona mínimament posada en el món del futbol li agrada aquest jugador. Ho té tot: bona col·locació, bona sortida de pilota jugada des del darrera, bon joc aeri, força rapidesa per l’alçada que té (1,89m)… vaja és un central molt complet, i això que té només 19 anys i per tant, marge de millora. A més, tot i la seva joventut, ja té experiència; recordem és el capità de l’Ajax, i ja acumula 13 partits amb la selecció absoluta holandesa, on n’és titular des de fa uns mesos. Així doncs, el club que fitxi a De Ligt, fitxarà un central TOP per segurament tota una dècada. Com en el cas de De Jong al centre del camp.

Per tot això, és lògic que el Barça es plantegi el seu fitxatge, i més davant l’interès del propi jugador en vestir la samarreta blaugrana i seguir al costat de, com deia abans, el seu amic Frenkie de Jong. Inicialment, el Barça havia descartat anar a pel jugador per un tema econòmic. Els mínim 60 milions d’euros que de sortida demanarà l’Ajax és un preu alt, i a sobre, el que més molesta al Barça, és que l’agent de De Ligt és Mino Raiola, que demana una altíssima comissió. Tot i això, el desig públic del central de jugar al Barça, ha fet que el club blaugrana hagi reactivat la possibilitat de fitxar-lo, tal com explica avui Mundo Deportivo. S’estudiarà la viabilitat econòmica de l’operació i si els números quadren, no es descarta res. Cal tenir en compte que De Ligt interessa també, com és natural, als de sempre: City, PSG, Bayern, Juventus… per tant, no serà fàcil.

Recordem també que el Barça ja s’ha reforçat amb centrals joves com Lenglet (que té 23 anys) i ja està consolidat al màxim nivell, i Jean Claire Todibo (de 19 anys) i que vindrà a l’estiu si no es pot avançar a aquest mercat d’hivern la seva arribada. Per tant, De Ligt no sembla un fitxatge tant tant necessari com ho era De Jong. Ara, és evident que si se’l pot fitxar, s’ha de fer l’esforç, perquè segur, val la pena.

Sergi Ninou

La escopeta nacional

(Artículo publicado en Mundo Deportivo)

El caso ‘Chumi’ nos ha recordado a las históricas comedias del cine español. Revivimos ‘La escopeta nacional’ del gran Berlanga. Rememoramos la felicidad de Paco Martínez Soria y sus viajes de 11 horas en tren cargando dos gallinas y tres chorizos. La desesperación por la enorme crisis del Real Madrid, que viven madridistas y parte de la brunete mediática, les está llevando al ridículo. Cuando El Mundo del S.XXI publicó que el Barça había incurrido en alineación indebida de Chumi en la Copa, olvidando la circular clave, se les abrió el cielo. Se ilusionaron con la esperanza de eliminar al Barça de su competición fetiche, evitar otra final con la pitada al himno y atenuar el error histórico que el Madrid cometió con Chéryshev. Los gurús de la caverna equiparaban ambos casos. Señal de que no se habían leído la normativa porque no tenían nada que ver.

Se desató la euforia en CibelesChumi había generado más ilusión en el madridismo que Vinicius. Había quién incluso pedía que no se jugase el partido de vuelta en el Camp Nou, aún cuando el Levante no había presentado ni la denuncia. El Barça remontó en el césped. Según alguna televisión estatal, la juez de Competición “salvó al Barça al desestimar la denuncia por estar fuera de plazo” dando por sentado que había culpabilidad cuando no juzgó el fondo del asunto. Para alineación indebida la del pívot americano, Slaughter, que admitió ante el juzgado, en junio de 2017, que el Real Madrid le facilitó un pasaporte falso supuestamente expedido por la embajada de Guinea Ecuatorial para poder jugar 13 partidos de la ACB y la copa de 2015. Asunto sospechosamente silenciado y no sancionado. Algún día los culés valorarán el mérito que tiene el Barça de haber ganado tanto a pesar de los ataques extradeportivos que ha sufrido.

Marçal Lorente

De Ligt i De Jong ja comparteixen equip amb Arthur

La UEFA ha donat a conèixer avui l’onze revelació de la Champions. Un equip format per jugadors que han de tenir menys de 24 anys, haver debutat a la màxima competició europea durant el 2018 o tenir-hi una experiència prèvia limitada, i que hagin tingut un evident salt de qualitat durant aquest any. Doncs bé, entre els 11 escollits, hi trobem el blaugrana Arthur. El migcampista brasiler, que va jugar el seu primer gran partit amb la samarreta del Barça a Wembley, a la segona jornada de la fase de grups de la Champions contra el Tottenham, no ha passat desapercebut pels periodistes i editors que han escollit els membres d’aquest onze revelació, i com dic, ocupa una de les places al centre del camp. Hi va haver força dubtes amb el fitxatge d’Arthur pel Barça, com és natural tractant-se d’un jugador sense cap experiència al futbol europeu, però amb poc temps s’ha anat guanyant el lloc i sembla que serà un fix als esquemes del Barça els propers anys.

Compartint equip amb Arthur, hi trobem jugadors com Hirving Lozano, el davanter mexicà del PSV; Husem Aouar, migcampista de l’Olympique de Lió, o Jadon Sancho, extrem del Dortmund i que apunta a crack d’aquí poc temps… però a banda de tots ells, cal destacar-hi dos noms: Matthijs de Ligt i Frenkie de Jong. Sí, la parella de moda de l’Ajax per la qual mitja Europa hi sospira. No podem assegurar quin impacte tindran quan surtin de l’Ajax aquest proper estiu, però a hores d’ara és evident que si ens demanen el nom de dos jugadors, un central i un migcampista, que puguin ser dominadors a les respectives posicions els propers anys, segur que el primer que ens vindrà al cap seran els noms de De Ligt i De Jong. Costaran mols calers, és lògic, uns 80 milions d’euros cada un, però semblen dos fitxatges estratègics i perfectament amortitzables, recordem tenen 19 anys De Ligt i 21 De Jong.

De moment, de l’equip revelació de la Champions, el Barça té a Arthur. Segur que voldria tenir-ne dos més, els dos de l’Ajax. S’hauran d’esforçar molt des del club blaugrana per fer-ho possible i portar el pack, però segurament valen l’esforç.

Sergi Ninou

Independencia

Asegurar que Josep Lluís Núñez ha sido el mejor presidente del Barça es muy subjetivo. Lo indiscutible es que es el que mejor legado ha dejado. Un club potente, deportiva, social, patrimonial y económicamente. Tras ganar a Sixte Cambra en las elecciones de 1989, Núñez dijo: “He vencido a un candidato, a un partido político (CiU) y a una televisión (TV3)”. Dado que el Barça es la institución más representativa y potente del país siempre fue y es un pastel muy apetitoso para los poderes políticos, económicos y mediáticos. Núñez supo blindar el club. Quizás por eso, los políticos no le autorizaron a desarrollar el proyecto inmobiliario Barça 2000 en el Camp Nou ni levantar la ciudad deportiva en Sant Joan Despí.

En 1990, Núñez convenció al secretario de Estado para el deporte, Gómez Navarro , de que el Barça, igual que otros tres clubes saneados económicamente, no se transformara en SA, como el resto de clubs españoles. Gracias a ello el Barça es hoy propiedad de sus socios. Núñez impedía que se aprovecharan del club y no le temblaba el pulso. Le puso las maletas en la puerta a Ronaldo cuando tras acordar su renovación exigió todavía más dinero. En una reunión de junta, un directivo le sugirió que el Barça debía donar el 0,7% de su presupuesto a temas solidarios, Núñez dijo que estaba de acuerdo pero que no podían ser solidarios con el dinero del socio y propuso que cada directivo pusiera un millón de pesetas de su bolsillo. Se hizo el silencio. A los pocos días puso en marcha la Fundación FC Barcelona. Permaneció tantos años en la presidencia porque soportó las presiones externas y mantuvo la independencia del club. Es un mensaje para futuros candidatos.

Marçal Lorente